dilluns, 10 de novembre del 2014

Text llegit al Claustre relatiu a la petició de retirada del títol Honoris Causa a Encarnacion Roca

Un dels atacs més importants al reconeixement de les realitats nacionals de l’Estat va produir-se quan el TC va retallar l’Estatut d’Autonomia del 2006 aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat pel poble de Catalunya.
Això va iniciar un procés que ha portat la ciutadania a manifestar-se a favor d’un trencament amb l’Estat espanyol. Vist que els intents de canviar l’Estat per buscar un encaix de Catalunya han fracassat l’un darrere l’altre, finalment els catalans i les catalanes ens hem adonat que l’única sortida passa per l’autodeterminació. I com que som tradicionalment demòcrates i hereus d’un dels parlaments més antics del món, volem fer les coses com en els països normals i dirimir-ho a les urnes.
La demanda ciutadana ha estat escoltada pels seus representants polítics i en aquesta legislatura el Parlament hi ha donat resposta política redactant i desenvolupant un marc legal on tingui cabuda la pràctica més bàsica de qualsevol sistema democràtic: votar.
I aquí hem topat de nou amb l’Estat. Ni referèndum, ni consulta, ni procés participatiu. El Govern espanyol, conscient que determinades formes d’impedir el procés avui serien inacceptables, utilitza altres vies de bloqueig: defugint les seves responsabilitats polítiques i convertint-les en qüestions legals; utilitzant el Tribunal Constitucional com a dic de contenció.

Ens podríem preguntar si per la seva mateixa naturalesa el TC és realment un òrgan judicial i no polític, quan 10 dels seus 12 membres són triats directament pels poders executiu i legislatiu. En qualsevol cas, que un tribunal clarament polititzat, que per la seva trajectòria ha quedat absolutament desprestigiat, pretengui estar per damunt de la voluntat majoritària de milions de persones, és del tot ridícul. I s’escau que una d’aquestes 12 persones és doctora honoris causa per la nostra Universitat.
A mitjan 2012 es va produir la renovació de 4 vacants del Tribunal Constitucional, i la Dra. Encarnació Roca Trias va accedir a la magistratura del TC per acord de PP i PSOE i amb l’aprovació de Convergència i Unió.
Uns mesos abans, el 13 d’abril de 2012, havia estat investida doctora honoris causa de la Universitat de Girona “per les seves cabdals aportacions a la pervivència, consolidació i desenvolupament del dret civil de Catalunya; per la seva significativa contribució a la renovació i modernització del Dret civil en general, tant des de l’àmbit doctrinal com des de l’àmbit jurisprudencial; pel seu compromís amb Catalunya i les seves institucions i per l’aplicació dels seus coneixements universitaris i acadèmics al servei del progrés del país”.
A la laudatio prèvia, el Dr. Miquel Martín va dir: “El jurista ha de seguir uns criteris, unes regles, unes pautes. Això no significa, però, que la seva activitat sigui la d’un autòmat. Els seus coneixements, la seva tècnica jurídica i la seva sensibilitat contribueixen decididament a configurar la realitat”. En aquest sentit destacava la vocació de la Dra. Roca de buscar la renovació i adoptar sentències arriscades i valents.

El 23 de gener del 2013 el Parlament va aprovar la Declaració de sobirania, que definia Catalunya com un “subjecte polític i jurídic”. El tribunal espanyol, ja amb la magistrada progressista Encarna Roca, va acordar-ne per unanimitat la suspensió en admetre a tràmit la impugnació presentada pel Govern espanyol. El 7 de juny, els lletrats del Parlament van sol·licitar l’aixecament immediat de la suspensió, petició que va ser també desestimada per unanimitat. Finalment, el 25 de març de 2014, novament per unanimitat, el TC va tombar la declaració en els seus aspectes essencials.
Alguns sectors van mostrar-se relativament satisfets per la sentència en entendre que obria una escletxa cap a un dret a decidir emmarcat en la Constitució, però el que és evident és que el Tribunal va anul·lar una declaració exclusivament política sobre la dubtosa base que “podia” produir efectes jurídics.
En declaracions a la premsa la magistrada catalana va admetre que es tractava d’un “problema polític”, però no va formular cap vot particular ni va manifestar disconformitat amb la resolució; al contrari, es felicitava de la unanimitat aconseguida.
Com és sabut, el 29 de setembre d’enguany i en temps rècord el Constitucional va admetre a tràmit per unanimitat els recursos de l’Estat contra la llei de consultes i el decret de convocatòria de la consulta del 9N, i per tant tots dos van quedar automàticament suspesos.
I per esmentar dos altres casos recents, no relacionats amb el sobiranisme:

  • El 21 d’octubre el TC també va admetre a tràmit per unanimitat el recurs del Govern contra l’anomenat decret de pobresa energètica, que també ha quedat automàticament suspès. Amb aquesta norma es pretenia que les famílies que acreditessin una situació de manca de recursos econòmics estiguessin protegides del tall de subministrament de gas i electricitat entre els mesos de novembre i març.
  •  El 24 d’octubre el Govern espanyol va acordar recórrer al Tribunal Constitucional els articles de la llei de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic a Catalunya pels quals es prohibeix la tècnica de fractura hidràulica coneguda com a fracking. Si, com és previsible, el recurs s’admet també a tràmit, els articles quedaran suspesos.
En tots aquests recursos encara per resoldre, és cert que segons la llei l’admissió a tràmit pel TC d’una impugnació del Govern contra una norma provoca automàticament la seva suspensió cautelar, i que el vot en contra només es pot basar en defectes de forma. Però també és cert que la Dra. Roca mai s’ha manifestat contrària a aquest automatisme absurd, que provoca indefensió en la part impugnada, ni tampoc ens consta que hagi instat o s’hagi mostrat favorable a l’aixecament posterior de la suspensió en cap cas.
Una persona tan vinculada a la catalanitat, membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya, membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans, Creu de Sant Jordi, doctora honoris causa per la UdG, podria haver dimitit del seu càrrec en protesta per aquesta allau d’atacs a les resolucions del Parlament de Catalunya i a la voluntat majoritària del poble català, o si més no podria haver manifestat la seva oposició a la instrumentalització política del Tribunal del qual forma part. Però no ha fet res d’això.
Si l’actuació de la magistrada ha estat prou decebedora en tots aquests casos, el que a parer nostre ja és una actuació definitivament rebutjable és l’admissió a tràmit i suspensió cautelar de la segona “consulta”, que de fet consistia en un mer exercici d’expressió i participació ciutadanes. Com és possible que per unanimitat, i per tant amb el vot de la Dra. Roca, s’hagi admès un recurs que, en aquest cas, i de manera antijurídica, ni tan sols fa referència a cap acte administratiu o decret llei?
Retornem doncs a la laudatio de l’acte d’investidura de la Dra. Roca per fer dues consideracions:

  • En primer lloc, com deia el Dr. Miquel Martín, un jurista ha de seguir les normes però no és un autòmat. La magistrada no està lligada de peus i mans, té una veu i la pot utilitzar, però sembla que les decisions valentes, si més no en l’àmbit que ens ocupa, les ha deixat enrere.
  • En segon lloc, constatem que efectivament l’activitat de la Dra. Encarna Roca com a membre del TC contribueix decididament a configurar la realitat. Llàstima que es tracti d’una realitat en què ni podem votar sobre el nostre futur polític, ni podem protegir la ciutadania més castigada per la crisi, ni podem prohibir una pràctica lesiva per al territori.
Naturalment, la Dra. Roca exerceix el seu càrrec com ella creu oportú, i sobre això, ens agradi o no, no tenim res a dir, però sí que pensem que part dels motius que justificaven la seva investidura com a doctora honoris causa, concretament “el seu compromís amb Catalunya i les seves institucions” i “l’aplicació dels seus coneixements universitaris i acadèmics al servei del progrés del país” ja no són vàlids.
La demanda que avui fem al Claustre no pretén posar en dubte els mèrits professionals ni acadèmics de la Dra. Encarna Roca; això està fora d’aquest debat. Tampoc pretén atacar els seus posicionaments; és lliure de pensar com vulgui, i de canviar d’opinió si vol, i ni aquest ni cap altre òrgan és competent per jutjar-la.
El que avui demanem, simplement, és que la Universitat procedeixi a reajustar una situació. Quan els fonaments que sostenen una resolució deixen de ser vàlids, cal revisar la resolució. La premissa del compromís amb Catalunya de la Dra. Encarna Roca avui és obsoleta, i per tant també ho és la distinció que n’era conseqüència.
Qui té un compromís amb Catalunya i ha de mantenir-lo per sobre de tot és aquesta institució. Avui dia el clam majoritari del país és poder decidir sobre el seu futur; per tant, no és raonable que la Universitat mantingui una distinció basada en la contribució al progrés del país a qui amb la seva actuació dificulta aquest progrés.
Per tot el que s’ha exposat, demanem al Claustre de la Universitat de Girona que insti el Consell de Govern a fer els passos necessaris per retirar la distinció honoris causa a la Dra. Encarnació Roca Trias.