Un dels atacs més importants al reconeixement de les
realitats nacionals de l’Estat va produir-se quan el TC va retallar l’Estatut d’Autonomia
del 2006 aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat pel poble de
Catalunya.
Això va iniciar un procés que ha portat la ciutadania a
manifestar-se a favor d’un trencament amb l’Estat espanyol. Vist que els
intents de canviar l’Estat per buscar un encaix de Catalunya han fracassat l’un
darrere l’altre, finalment els catalans i les catalanes ens hem adonat que l’única
sortida passa per l’autodeterminació. I com que som tradicionalment demòcrates
i hereus d’un dels parlaments més antics del món, volem fer les coses com en
els països normals i dirimir-ho a les urnes.
La demanda ciutadana ha estat escoltada pels seus
representants polítics i en aquesta legislatura el Parlament hi ha donat
resposta política redactant i desenvolupant un marc legal on tingui cabuda la
pràctica més bàsica de qualsevol sistema democràtic: votar.
I aquí hem topat de nou amb l’Estat. Ni referèndum, ni
consulta, ni procés participatiu. El Govern espanyol, conscient que
determinades formes d’impedir el procés avui serien inacceptables, utilitza
altres vies de bloqueig: defugint les seves responsabilitats polítiques i convertint-les
en qüestions legals; utilitzant el Tribunal Constitucional com a dic de
contenció.
Ens podríem preguntar si per la seva mateixa naturalesa el
TC és realment un òrgan judicial i no polític, quan 10 dels seus 12 membres són
triats directament pels poders executiu i legislatiu. En qualsevol cas, que un
tribunal clarament polititzat, que per la seva trajectòria ha quedat
absolutament desprestigiat, pretengui estar per damunt de la voluntat
majoritària de milions de persones, és del tot ridícul. I s’escau que una d’aquestes
12 persones és doctora honoris causa
per la nostra Universitat.
A mitjan 2012 es va produir la renovació de 4 vacants del
Tribunal Constitucional, i la Dra. Encarnació Roca Trias va accedir a la
magistratura del TC per acord de PP i PSOE i amb l’aprovació de Convergència i
Unió.
Uns mesos abans, el 13 d’abril de 2012, havia estat
investida doctora honoris causa de la
Universitat de Girona “per les seves cabdals aportacions a la pervivència,
consolidació i desenvolupament del dret civil de Catalunya; per la seva
significativa contribució a la renovació i modernització del Dret civil en
general, tant des de l’àmbit doctrinal com des de l’àmbit
jurisprudencial; pel seu compromís amb Catalunya i les seves institucions
i per l’aplicació dels seus coneixements universitaris i acadèmics al
servei del progrés del país”.
A la laudatio
prèvia, el Dr. Miquel Martín va dir: “El jurista ha de seguir uns criteris, unes regles, unes pautes. Això no
significa, però, que la seva activitat sigui la d’un autòmat. Els seus
coneixements, la seva tècnica jurídica i la seva sensibilitat contribueixen
decididament a configurar la realitat”. En aquest sentit destacava la vocació
de la Dra. Roca de buscar
la renovació i adoptar sentències arriscades i valents.
El 23 de gener del 2013 el Parlament va aprovar la Declaració
de sobirania, que definia Catalunya com un “subjecte polític i jurídic”. El
tribunal espanyol, ja amb la magistrada progressista Encarna Roca, va
acordar-ne per unanimitat la suspensió en admetre a tràmit la impugnació
presentada pel Govern espanyol. El 7 de juny, els lletrats del Parlament van
sol·licitar l’aixecament immediat de la suspensió, petició que va ser també
desestimada per unanimitat. Finalment, el 25 de març de 2014, novament per unanimitat,
el TC va tombar la declaració en els seus aspectes essencials.
Alguns sectors van mostrar-se relativament satisfets per
la sentència en entendre que obria una escletxa cap a un dret a decidir
emmarcat en la Constitució, però el que és evident és que el Tribunal va
anul·lar una declaració exclusivament política sobre la dubtosa base que “podia”
produir efectes jurídics.
En declaracions a la premsa la magistrada catalana va
admetre que es tractava d’un “problema polític”, però no va formular cap vot
particular ni va manifestar disconformitat amb la resolució; al contrari, es
felicitava de la unanimitat aconseguida.
Com és sabut, el 29 de setembre d’enguany i en temps
rècord el Constitucional va admetre a tràmit per unanimitat els recursos de l’Estat
contra la llei de consultes i el decret de convocatòria de la consulta del 9N, i
per tant tots dos van quedar automàticament suspesos.
I per esmentar dos altres casos recents, no relacionats
amb el sobiranisme:
- El 21 d’octubre el TC també va admetre a tràmit per unanimitat el recurs del Govern contra l’anomenat decret de pobresa energètica, que també ha quedat automàticament suspès. Amb aquesta norma es pretenia que les famílies que acreditessin una situació de manca de recursos econòmics estiguessin protegides del tall de subministrament de gas i electricitat entre els mesos de novembre i març.
- El 24 d’octubre el Govern espanyol va acordar recórrer al Tribunal Constitucional els articles de la llei de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic a Catalunya pels quals es prohibeix la tècnica de fractura hidràulica coneguda com a fracking. Si, com és previsible, el recurs s’admet també a tràmit, els articles quedaran suspesos.
En tots aquests recursos encara per resoldre, és cert que
segons la llei l’admissió a tràmit pel TC d’una impugnació del Govern contra
una norma provoca automàticament la seva suspensió cautelar, i que el vot en
contra només es pot basar en defectes de forma. Però també és cert que la Dra.
Roca mai s’ha manifestat contrària a aquest automatisme absurd, que provoca
indefensió en la part impugnada, ni tampoc ens consta que hagi instat o s’hagi
mostrat favorable a l’aixecament posterior de la suspensió en cap cas.
Una persona tan vinculada a la catalanitat, membre de la Comissió
Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya, membre numerària de l’Institut
d’Estudis Catalans, Creu de Sant Jordi, doctora
honoris causa per la UdG, podria haver dimitit del seu càrrec en protesta
per aquesta allau d’atacs a les resolucions del Parlament de Catalunya i a la
voluntat majoritària del poble català, o si més no podria haver manifestat la
seva oposició a la instrumentalització política del Tribunal del qual forma
part. Però no ha fet res d’això.
Si l’actuació de la magistrada ha estat prou decebedora en
tots aquests casos, el que a parer nostre ja és una actuació definitivament
rebutjable és l’admissió a tràmit i suspensió cautelar de la segona “consulta”,
que de fet consistia en un mer exercici d’expressió i participació ciutadanes.
Com és possible que per unanimitat, i per tant amb el vot de la Dra. Roca,
s’hagi admès un recurs que, en aquest cas, i de manera antijurídica, ni tan
sols fa referència a cap acte administratiu o decret llei?
Retornem doncs a la laudatio
de l’acte d’investidura de la Dra. Roca per fer dues consideracions:
- En primer lloc, com deia el Dr. Miquel Martín, un jurista ha de seguir les normes però no és un autòmat. La magistrada no està lligada de peus i mans, té una veu i la pot utilitzar, però sembla que les decisions valentes, si més no en l’àmbit que ens ocupa, les ha deixat enrere.
- En segon lloc, constatem que efectivament l’activitat de la Dra. Encarna Roca com a membre del TC contribueix decididament a configurar la realitat. Llàstima que es tracti d’una realitat en què ni podem votar sobre el nostre futur polític, ni podem protegir la ciutadania més castigada per la crisi, ni podem prohibir una pràctica lesiva per al territori.
Naturalment, la Dra. Roca exerceix el seu càrrec com ella
creu oportú, i sobre això, ens agradi o no, no tenim res a dir, però sí que
pensem que part dels motius que justificaven la seva investidura com a doctora honoris causa, concretament “el seu
compromís amb Catalunya i les seves institucions” i “l’aplicació dels seus
coneixements universitaris i acadèmics al servei del progrés del país” ja
no són vàlids.
La demanda que avui fem al Claustre no pretén posar en
dubte els mèrits professionals ni acadèmics de la Dra. Encarna Roca; això està
fora d’aquest debat. Tampoc pretén atacar els seus posicionaments; és lliure de
pensar com vulgui, i de canviar d’opinió si vol, i ni aquest ni cap altre òrgan
és competent per jutjar-la.
El que avui demanem, simplement, és que la Universitat
procedeixi a reajustar una situació. Quan els fonaments que sostenen una
resolució deixen de ser vàlids, cal revisar la resolució. La premissa del
compromís amb Catalunya de la Dra. Encarna Roca avui és obsoleta, i per tant
també ho és la distinció que n’era conseqüència.
Qui té un compromís amb Catalunya i ha de mantenir-lo per
sobre de tot és aquesta institució. Avui dia el clam majoritari del país és
poder decidir sobre el seu futur; per tant, no és raonable que la Universitat
mantingui una distinció basada en la contribució al progrés del país a qui amb
la seva actuació dificulta aquest progrés.
Per tot el que s’ha exposat, demanem al Claustre de la
Universitat de Girona que insti el Consell de Govern a fer els passos
necessaris per retirar la distinció honoris
causa a la Dra. Encarnació Roca Trias.